La guerra de las mujeres

Alicia Murillo Ruiz

Margaret Thatcher con sus hijos. Fuente: http://www.dailymail.co

“No se nace mujer: llega una a serlo” de Simone de Beauvoir y “Es de puta madre ser mujer” de Daniela Ortiz, son dos frases con las que podríamos resumir este artículo.

Ser mujer es la construcción social no opresiva cuyos “defectos” no parten más que de la confianza puesta en que la sociedad y en que el hombre vaya a tratarnos de forma igualitaria. Cuando, hablamos entre amigas y alguna de mis compañeras, o yo misma, contamos alguna discriminación sexista que hemos vivido, es común escuchar la frase “en parte es culpa tuya, por haberlo permitido”.  No me gusta esa frase, por muchas razones. Primero porque la palabra “culpa” me eriza la piel, prefiero usar “responsabilidad”. Y en, segundo lugar, porque entiendo que lo que se nos está diciendo es “eres merecedora de esa discriminación por haberte confiado”, como si confiar en la…

Ver la entrada original 1.401 palabras más

Per què no hi ha hagut grans dones (artistes)?

Una construcció de la figura del geni des de la misogínia

«No es neix geni, s’hi esdevé;
però la condició femenina ha fet que fins ara aquest esdevenir sigui impossible»

Simone de Beauvoir

Per Saray Espinosa,
estudiant d’Història de l’Art i Filosofia a la Universitat de Girona

Poques coses hi ha que m’enervin tant com la presumpció de naturalitat sobre una cosa. Treu el pitjor de mi (o el millor, depèn de com li en vulgueu dir). Quan assumin que una cosa és natural l’estem convertint en quelcom legítim, inqüestionable, garantint-ne així la perpetuació; en fem quelcom objectiu i, per tant, neutral. En fem norma, convertint de manera immediata a tot allò que no la segueixi en quelcom defectuós, indigne o desmereixedor d’importància més enllà de l’anècdota o la marginalitat. Aquest fet va ser denunciat el 1971 per la historiadora de l’art americana Linda Nochlin, quan a Per què no hi ha hagut grans dones artistes? es va atrevir a denunciar la ideologia subjacent propi del discurs acadèmic. En aquest article recollia la critica que Simone de Beauvoir ja havia deixat escrita al Segon Sexe, publicat el 1949, on denunciava que, històricament, la humanitat havia relacionat l’objectivitat amb la mirada de l’home blanc, occidental i burgès. En paraules de Nochlin:

“En el camp de la Història de l’Art, el punt de vista occidental, blanc i masculí, inconscientment acceptat com el punt de vista dels historiadors de l’art, resulta inadequat no només per raons ètiques o morals, o per l’elitisme que li és intrínsec, sinó per raons merament intel·lectuals”:

 És a dir, el fet de prendre a l’Home (blanc, occidental, burgès i heterosexual) com a mesura de totes les coses, feia possible establir una distinció artificial i jerarquitzada entre els diferents objectes artístics, classificant-los en Art, artesania o art popular, segons evidents propòsits ideològics. La naturalització i normalització d’aquesta diferència hauria donat com a resultat un discurs historicoartístic totalment manipulat i interessat, on es silencia o menysprea sistemàticament la creació no sols de les dones, sinó també de les minories socials i altres ètnies i civilitzacions.

La gestació i acceptació d’aquest discurs exclusiu va ser molt llarga, arribant al moment àlgid a principis del segle XIX, amb la consolidació de la noció de Geni, a partir de la qual els artistes romàntics justificàven la distinció entre l’Art, apreciat per una elit, i la resta d’obres, destinades al consum popular. A vegades, però, es tendeix a atribuir a G. Vasari el –més que dubtable- honor, d’haver inventat el concepte de geni, a les Vides dels Artistes (1550-1568). Si bé és cert que aquest recull de biografies testimonia el creixement de l’estima, el poder i la posició social dels artistes durant el període renaixentista, cal tenir en compte que Vasari en cap moment fa referència al geni, sinó que tota l’estona parla d’ingenium –millor traduït com a ingeni. És precisament a partir de la confusió d’aquests dos termes en les traduccions –que ja a principis del segle XVIII se’ns presenten ja com a indistingibles-  que s’estableix el vincle necessari per unir la creació artística amb la literatura sobre la diferència sexual, en el que la dona és condemnada a la inferioritat cultural i biològica, essent entesa com a una eina sexual buida o incapaç de resistir la seva sexualitat. I m’explico: en el context de Vasari, per herència grecoromana, el geni feia referència ma les forces divines protectores de la fertilitat masculina, mentre que l’ingeni s’associava al bon judici i coneixement, i també el talent, la destresa o la facilitat dels grans artistes per treballar dins de les tradicions mimètiques. És evident, doncs, que les dones ni podien ni havien de tenir geni, però aquesta mancança no les feia artísticament inferiors.

La justificació d’aquest error en la traducció, es va veure argumentada, entre altres, a l’Examen d’Ingenios (1575) de Juan Huarte (llibre que, sutilment, va ser traduït a l’anglès el 1594 sota el títol de The Examination of Men Wits). En aquest, Huarte aclamava que les diferències entre les habilitats dels homes es poden explicar en relació a les tres qualitats fisiològiques: la calor, la humitat i el sec. Estava recorrent així a l’autoritat aristotèlica i la tradició de la medicina hipocràtica, que sostenia que els homes eren calents i secs, mentre que les dones eren fredes i humides. Aquesta manca de calor, imprescindible pel creixement, feia que la dona no hagués desenvolupat plenament els seus potencials, mentre que els homes eren de major mida i havien expulsat els òrgans reproductius cap a l’exterior. A més, la fredor i la humitat també les convertia en incapaces de procrear, pel que quedaven reduïdes a ser un mer receptacle passiu per a albergar el fetus. Aquí, Huarte gosa matisar l’opinió d’Aristòtil, el qual creia que només la llavor masculina contenia el principi formatiu actiu propi de la reproducció, defensant l’existència d’una llavor femenina però de qualitat inferior: “l’home que es forma a partir de la llavor d’una dona no pot ser enginyós ni heretar habilitat alguna d’un sexe tan fred i humit”. Aquest text de caire clarament misogin va ser traduït a 7 llengües i va comptar amb una importància capital al llarg de tot el segle XVII, però les seves influències es noten fins i tot a finals del segle XIX, tal i com demostra l’apel·lació a l’autoritat d’Huarte en l’assaig de Sobre la Dona de Schopenhauer. Aquesta apel·lació tan estranya, ja que els termes fisiològics en els que es fonamentava estaven totalment desacreditats, no deixa de ser un testimoni clar de com els Romàntics es van servir de la vella misogínia cultural, de manera més o menys descarada.

No obstant, el concepte de Geni tal i com el coneixem avui en dia no va cristal·litzar fins a finals del segle XVIII, coincidim amb la Revolució Industrial anglesa. El canvi en el model productiu va provocar que els homes comencessin a sentir nostàlgia per una vida més primitiva – cosa que, des de la mirada androcèntrica, s’entén com a sinònim a una vida més emocional, instintiva; moguda per la naturalesa, en comptes de per la raó. La incorporació d’allò femení en el Geni arribarà al seu moment màxim en els escrits de Nietzsche, entenent a l’artista com a una mare masculina que concebia l’obra després de l’èxtasi aclaparador entre l’agonia i el control masculí. Resulta, com a mínim, curiós que, tot i que a partir d’aquest moment les qualitats femenines es revaloritzen (la racionalitat masculina, la techné, ja no serà una promesa, sinó un problema), les dones van continuar essent menyspreades i excloses del discurs artístic. A través dels anys de la Llum i el Vapor, la dona seguia sent només vista en relació a les seves obligacions reproductives i domèstiques. Unes obligacions que absorbien tota la seva energia limitada; una energia incapaç de produir, sinó només de reproduir. Aquesta contradicció fictícia entorn l’ésser dona (entesa a partir de la maternitat) queda plasmada en el dur epigrama de Goncourt: “No hi ha cap dona geni; totes les dones geni són homes”. Retornant a la Simone de Beauvoir, amb una cita de la qual iniciàvem aquest text, al Segon Sexe (en referència al, ja vist, Tractat Sobre la Dona¸de Schopenhauer) afirma: hi ha dones amb talent, però cap amb la bogeria en el talent que crea el geni.  [1949, p. 717]. I, pel que es veu, aquesta bogeria en el talent, aquest je ne sais quoi tan preat, es deu trobar al penis, ja que per ser considerat un geni, t’has de comportar com un boig –que no és el mateix que estar boig-, però també t’has d’assemblar a una dona –que no és el mateix que ser-ne una.

Al cap i a la fi, el que amaguen tantes argumentacions pseudo-científiques (ja siguin de caire fisiològic, biològic o psicològic), és que l’absència de grans dones artistes és conseqüència directa d’una circumstància social, on la mirada androcentrista ha considerat sistemàticament que l’obra d’aquesta era secundària, mancada d’interès, però avui en dia, des del moment en que des de l’Estètica Feminista ja no s’entén a la dona i a la seva creació com l’Altre, sinó com a l’ésser humà complert que realment és, cal que vigilem molt a l’hora de reivindicar la nostra història, prenent consciència de la ideologia inherent no sols en el mateix concepte de geni o els grans mestres de la Història de l’Art, sinó també en eufemismes equivalents varis, com són la grandesa, la creativitat i l’originalitat. Caldrà crear un nou discurs superi la lògica excloent d’aquest (en tant que sexista, classicista i elitista) sense reemplaçar-lo pel simple contrari; un nou discurs on es deixi de considerar la diferència sexual com a simple oposició binària, per tal de passar a analitzar les relacions de sexualitat, subjectivitat i poder, així com la manera en que condicionen i han condicionat la producció i el consum cultural. No n’hi ha prou en descobrir i revaloritzar l’obra de les dones artistes i la seva contribució en l’art, per tal d’inscriure-les dins del discurs tradicional: precisament, i per contradictori que resulti a primera vista, gran part de la seva significança podrà raure en la seva condició femenina, però ja no des d’una perspectiva biològica, sinó social, i això és perquè, efectivament, des de la condició de dona, no es pot compartir el mateix espai artístic que el d’un home. L’obra d’una dona haurà de ser entesa dins de dos marcs aparentment oposats però que es superposen: el matrilineal i el patrilineal, a partir de la influència del primer a la resposta del segon. És a dir: en perspectiva historicista, la dona creadora ha de ser inclosa en el context de les tradicions patrilineals, però per a entendre’n les particularitats ha de ser entesa dins del conjunt de les tradicions matrilineals i la relació dialèctica entre ambdós models. És a partir de la integració dins de la tradició i el discurs hegemònic que aconseguim que l’obra de la dona superi el confinament a l’Alteritat i dotar-la de la significança que li pertoca.