… a defugir l’Amor Romàntic

L’amor romàntic, així com totes les construccions creades social i culturalment, està impregnat per la ideologia hegemònica i, per tant, és exclusiu i opressiu; entén i reforça un sistema basat en la parella monògama heterosexual, amb orientació cap a la procreació sota la benedicció de l’Església o l’Estat. La necessitat de l’existència dominant d’aquestes parelles es pot explicar (i lamentable/ridiculament s’explica) a partir d’arguments molt simplistes, com el perill de conservació de l’espècie humana si l’homosexualitat es converteix en norma, o el perniciós i el vici suposadament implícits en una alternativa a la monogàmia. Dit d’altra manera, es distingeix entre el què veritablement és amor i el que no.

Ja us en anireu adonant, però les feministes tenim el costum d’estudiar, analitzar i criticar els diccionaris (ja en parlarem més endavant, del llenguatge com a construcció social!), perquè creiem que és una manera d’analitzar i deconstruir tots aquells conceptes que tenim aprehesos com a naturals i irrefutables. Al DIEC, l’amor se’ns mostra així:

m. o f. [LC] Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Amor paternal, filial. Amor a la pàtria. Amor a la veritat, a la justícia. Posar amor a algú, en alguna cosa. 

No obstant, resulta alarmant l’omnipresència dels mites (és a dir, creences socialment compartides sobre la ‘suposada vertadera naturalesa de l’amor’) de l’amor romàntic en l’imaginari de l’amor actual; uns mites que, tot i la seva aparença versemblant, són ficticis, absurds, enganyosos, irracionals i impossibles de complir:

Taula 1. Tipus d’amor romàntic, de la Fundación Mujeres en el programa Andalucía Detecta.

L’acceptació d’aquests mites desenvolupa una exigència excessivament elevada en la relació de parella, provocant dificultat per a establir relacions sanes i l’acceptació, normalització, justificació o tolerància de comportaments clarament abusius i ofensius.  Actituds tals com el control i la celotipia (passió de gelosia), s’entenen com a normals o, fins i tot, necessaris per a reafirmar els seus sentiments. Aquests conceptes fonamenten situacions d’abús i submissió que posteriorment poden desembocar en actituds i comportaments violents. Per tant, sota la subtilesa més o menys dissimulada d’eufemismes i mites varis, el model de relació fonamentat per l’amor romàntic es basa en una relació de dependència, la recerca de seguretat, necessitat de l’altra, la renúncia a la interdependència personal, l’absència de llibertat, gelosia, quotidianitat i el confinament mutu, entre molts altres problemes.

De la detecció a la deconstrucció

Curiosament, la literatura entorn l’amor romàntic –entès des de la tradició com un dels valors determinants i propis de la dona biològica- a la crítica feminista brilla per la seva absència fins a mitjans del segle XX, quan des del feminisme radical es va prendre consciència de la funció social de l’amor romàntic com a instrument de dominació i de submissió entre dues persones, així com a una eina de control social del poder patriarcal per a construir els sentiments i les emocions de la població, especialment de la femenina.

En aquest procés de deconstrucció feminista de l’amor, ens agradaria destacar la importància d’Alexandra Kollontai, una teòrica russa que, en plena Revolució, va denunciar la identificació indissoluble entre l’amor i el gènere femení. Denunciava la dependència moral, material i sentimental de la dona envers l’amor, en contrast amb la independència i l’actitud de l’home, pel qual l’amor no és més que un condicionant –mai un determinant.

En destaquem la seva crítica al matrimoni legal -que ampliem a les relacions heteronormatives en general-, que es fonamenta sobre dos principis:

  • La crítica a la (pretensió) indissolubilitat, que va en contra de la pròpia psicologia humana i pretén impossibilitar que l’humà s’enriqueixi amb altres experiències (amoroses).
  • La crítica a la idea de propietat respecte a la parella.

Proposa com a alternativa la unió lliure que, des de la seva perspectiva comunista, qüestiona i nega els suposats drets de propietat que l’amor romàntic, burgès, concedeix sobre el cos i l’ànima de la persona estimada. Advoca, doncs, per una relació basada en el mutu respecte, la individualitat i la llibertat de l’altre, és a dir, una relació basada en la no-subordinació i el companyerisme. Com la mateixa Kollontai assenyala, la presència, la pervivència i el record de la cultura burgesa en l’home –que, independentment de la seva ideologia personal, se n’ha servit històricament per a afavorir hàbits d’autosatisfacció i egoisme- requereix que l’home realitzi un gran esforç de qüestionament dels privilegis per a tal de poder construir relacions socials, amoroses i sexuals, positives.

En el Segon Sexe (1949), Simone de Beauvoir denunciava el component ideològic implícit que s’amaga darrera de la noció d’amor romàntic, que contribuiria de manera indubtable al manteniment de la consciència de gènere de la societat patriarcal. A les dones, l’amor se’ns presenta sovint com a una via d’anar més enllà de les limitacions pròpies de la feminitat, podent dotar a les nostres vides de veritable sentit. No obstant, aquesta suposada transcendència que ens dóna l’amor, acaba convertint-se en la projecció de l’anhel de llibertat i autonomia en un altre ésser idealitzat i, si tenim sort, la fusió total amb aquest si l’amor és correspost. Aquí, la incapacitat social per entendre i acceptar els perills i limitacions d’un amor que reprodueix dependència i auto-sacrifici, fa que acabem sent víctimes de comportaments dependents i abusius.

A partir de la ferma creença de que l’amor reprodueix la complicitat femenina en la resta de relacions socials pròpies del patriarcat, l’anàlisi de De Beauvoir es centrarà en dos factors claus:

  1. L’amor es formula com a forma de dominació, no sols perquè les dones siguin víctimes de la dominància masculina, sinó pel propi compromís de la dona amb l’amor. Per aconseguir-lo, per mantenir-lo, ‘la dona es reduirà sí mateixa al res’ (p653), si ho considera necessari.
  2. L’amor es formula des del desig. (racionalment, resulta obvi que la llibertat no s’aconsegueix a partir del servilisme)

A partir de Beauvoir, l’amor romàntic serà entès com a un dels instruments més terribles i eficaços del patriarcat, capaç d’anul·lar tota mena d’empoderament femení. Per exemples, les Feministes Radicals entendran l’amor com a:

“una excusa emocional per justificar la relació de dominació-submissió. (…) Des del feminisme radical creiem que la versió popularitzada de l’amor ha estat utilitzada políticament per a justificar la relació opressiva entre l’home i la dona, i que realment no pot existir cap amor genuí fins que la necessitar de controlar el creixement de l’altre sigui substituït per l’amor pel creixement de l’altra”

Quedi clar, doncs, que des del Feminisme Radical no suggerim que l’amor hagi de ser inevitablement destructiu, només entenem que, com a dones (que no ens falli mai l’autocrítica!) ens hem de replantejar de la manera en la què estimem. Hem estat estimades/hem estimat mai de manera damnificadora, possessiva i asfixiant? No sé vosaltres, però jo sí -i no fa tant. A partir d’aquest moment, es fa possible (i quasi obligatori) el replantejament de tot un seguit de qüestions que sosteníem com a dogmes morts. Per exemple, és la monogàmia la única manera d’estimar correcta?

A aquestes alçades, ja endevinareu el nostre posicionament, però fem-ho explícit per a què quedi clar: NO, la monogàmia NO ÉS la única manera d’estimar correcta. En cap moment diem que sigui incorrecte però, en general, us recomanem que qüestioneu tot allò que sigui definit com a quelcom natural i irrefutable. La monogàmia, com tot el que ens envolta, és poc més que una construcció social, i ha de ser entesa com a tal. A Romper la Monogamia Como Apuesta Política, Brigitte Vasallo assenyala que:

 “El triangle amorós format per la monogàmia, la fidelitat i l’amor romàntic utilitzen termes del capital per a definir-se. I les paraules, ja ho sabem, no són innocents. SI el nostre impuls romàntic busca la mitja taronja, una vegada que aconseguir ser taronges completes l’altra persona ens pertany. O, coma mínim, pertany a aquest cítric circularment perfecte que formem com a duo. Així, com a propietat, si la nostra ‘meitat’ té relacions sexuals o afectives amb altres persones ens està traient quelcom que ens pertany, està disminuint la nostra part de l’ésser”.

Poc més endavant, la mateixa Brigitte escriu:

“L’Amor, amb majúscules, no és un bé escàs, sinó un òrgan que creix quan l’exercites, un ésser viu que respon a l’aliment. L’amor hauria de ser energia renovable, aquest estat ideal que no resta, sinó que suma. Que no et minva, sinó que eleva la teva potència i et fa gran”.

Que s’entenguin, doncs, aquestes línies com al que són: com un encomi al veritable amor, a l’amor que no destrueix, sinó que construeix. L’amor confluent. En dies com aquests, volem cridar més alt que mai, que allò personal és polític; que ens estimem lliures, felices i VIVES!

… a defugir l’Amor Romàntic

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s